|
Des de la tribu identitària del laietà Martike
|
| (Article “Des de la tribu identitària del
laietà Martike”, autor Miquel Sánchez, publicat a El 9 Punt, Sabadell, 10-02-2003, p. 5) |
El cap laietà dels ibers cerdanyolencs establert a la serra de Galliners estava aquests dies interrogant-se sobre la situació dels seus successors, els catalans de començaments del segle XXI, i trobava molts paral·lelismes amb la situació viscuda per ell quan van arribar les legions romanes al seu territori i, amb oposició i resistència, es van imposar damunt les debilitats pròpies dels pobles ibers. Martike entenia molt bé el concepte de tribu i de ghetto identitari, fins i tot, podia admetre que a la seva gent no els agradava massa rentar-se sovint perquè ja vindrien els àrabs i els moros de Tàriq, després que ell, per ensenyar a tothom que la modernitat passava per l’aigua i el sabó. Això de “ghetto” ha de ser alguna cosa molt lletja als ulls dels ortodoxos espanyols. Soc a Guissona, poble de la Segarra que ve de lluny, i miro i remiro el carrer del Ghetto i no hi trobo ja els vells jueus medievals ni copso a l’engròs el pensament del senyor Aznar. Soc a “Polònia” i no queden ja jueus del “ghetto de Varsòvia”. Soc a Madrid i Valladolid i em diuen “polac”. Fins i tot, el programa esportiu de la Ser, va fer un acudit fàcil quan el Barça va guanyar la seva eliminatòria europea a Polònia, dient que si be havia perdut l’equip local, els guanyadors havien estat els polacs. Els del ghetto, afegiria el president de les Espanyes. Soc descendent del vell laietà Martike, “polac” de Catalunya, establert al ghetto identitari dels vells indis de la tribu emplomada de les quatre barres. I em sento indefens, abandonat i desprotegit, perquè allò que jo creia que era el meu Estat, successor democràtic d’una cruel dictadura, que gaudia de lleis i normes de convivència i respecte on la vida dels diferents pobles, nacions o nacionalitats, era qualificat de “ghetto” tribal pels del melic. De sobte, he caigut del cavall, camí de Damasc o de Sant Cugat, tant se val, i se m’ha aparegut un àngel (del govern central, és clar) que m’ha mostrat la veritat universal. M’ha dit planerament: -Tu calla, treballa i paga’ns! Seràs lliure per viure dins del teu ghetto, marcat i estigmatitzat com un insolidari. A canvi, t’oferirem ser ciutadà del nostre imperi, incorporar-te a la nostre llengua i cultura universals, escampada arreu dels mars i aviat t’oblidaràs del teu particularisme egoista i de la teva manca d’higiene. A més, t’oferirem dues entrades gratuïtes per visitar l’Alhambra i el Generalife. Estem en moments de desconsideració i provocació, de supèrbia centralista. Els que manen se senten segurs, com quasi sempre. El substrat fatxa dels ancestres carpetovetònics els fan costat. Tornen als discursos i comportaments tradicionals de Castella i imposen el pensament únic i unitari d’una Espanya concebuda per ells i per a ells, una Espanya a la que els altres pobles que pensen diferent no tenen dret a aportar cap contribució pròpia. Acceptar, acatar o el pes dur de la seva llei. Si no penses com ells, ets un delinqüent, un terrorista, un separatista, un pobletà, un ser greument perillós (ara lo de comunista i maçó ja no es porta). Com sempre han fet. Així, doncs, els que manen des d’aquesta Espanya única i exclusivista que controlen l’aparell de l’Estat, des de qualsevol raconada institucional, ja sigui consell de ministres, fiscalia general de l’Estat, presidència del tribunal constitucional, etc. etc., no accepten la discrepància de la seva visió. La imposen i s’ha acabat. Aquesta concepció d’Espanya és l’autèntica provocació que trenca amb les solidaritats constitucionals. Cada dia som més els descreguts d’aquestes idees i pensaments imposats. Si quan érem joves, el vell general no ens va poder reduir, malgrat els danys físics, morals, col·lectius i etnocides causats, no ens canviaran ara, quan som massa adults, els seus continuadors civils. Des de la tribu identitària de l’iber Martike, diem no! Des del pensament vertebrador de Raimon, diem: -no, nosaltres no som d’aqueix cau!
|
| Portada |