Precarietat d’equilibris a la tribu dels galliners (II)
 

 
(Article “Precarietat d’equilibris a la tribu dels galliners (II)”, de Miquel Sánchez,
publicat a Tot Cerdanyola, Cerdanyola (Barcelona), núm. 942, 16/22-03-2006).




«El vell Sant Marçal, abans de la restauració modernista,
recordava el poder dels Marimon i el lliurament incondicional
d’aquests a la Corona que va esclafar Catalunya»
 



Miquel Sánchez - Les pedres, com més velles, més parlen de tots nosaltres. Els signes d’identitat dels pobles es troben ocults, no només en els documents guardats als arxius, sinó també en les runes i edificis mig conservats o soterrats que ens parlen d’aquell vell passat dels pobles.

En primer lloc, moltes pedres volgudes ens han servit per resistir davant les invasions foranes. Les muralles de Barcelona van perllongar molt de temps l’agonia de la vella Catalunya. Castells com els de Montcada i Cardona van ajudar a resistir també setges i agonies, mentre que el de Cerdanyola ha estat sempre vell aliat del poder que manava, ja fos Generalitat i Corts Catalanes com després la Corona dels Hagsburgs i la dels Borbons. Col·laboració amb el poder que va esclafar les llibertats nacionals. Resistir i col·laborar, les dues opcions emprades històricament a Catalunya per enfrontar-se als reptes de la vida. Altres pedres més recents han servit per refermar aquest poder aliè i el domini damunt la terra. La Ciutadella i el castell de Montjuïc, a Barcelona, així ho proven. La primera va ser enrunada, però el Born esdevé en testimoni d’aquella Barcelona sotmesa. Montjuïc segueix dominant la ciutat i és imatge ideològica d’aquell vell passat (diríem que present) on l’exèrcit d’Espanya ha dominat la ciutat. El ministre Bono ho ha recordat recentment: O passem pel tub estret i mesquí dels seus interessos de domini o seguirà com fins ara, que si fa o no fa, és el mateix. Mani la dreta o mani l’esquerra, la concepció que el poder de Madrid té sobre Catalunya és aquesta: la submissió i obeir. La resta, els jocs florals inter-nos, ens els acceptaran sinó ens “desmadrem” gaire.

És el que més antigament havíem vist en els vells pobles ibers sotmesos per la força al poder de Roma. A Cerdanyola hi havia dos “Castello”, val a dir, dos castells o petits poblats anteriors al segle x, l’un a Ca n’Oliver i l’altre a Can Fatjó dels Aurons. El primer, el coneixem tots, correspon al poblat laietà del turó de Ca n’Oliver, mentre que el segon no el coneixem, no l’hem vist, i ens l’hem d’imaginar. És l’espai propi per la lliure creació. Prop del turó de Mataric, a Galliners, era el vell poblat de Martike, el cap laietà d’aquella serra. El de Ca n’Oliver, col·laboracionista amb els romans, va romandre sencer, encara que els pobladors van fer-los baixar a treballar al pla, a la vall de Canaletes, mentre que el de Galliners, a causa de la insubmissió de Martike i els seus al poder romà, va ser enrunat per aquestos i els caps rebels executats. Els sobrevivents, condemnats de per vida, van viure terres més avall, al pla, gairebé tocant a la vall Moranta, on avui hi ha la Universitat. Els romans els havien prohibit apropar-se a l’indret on hi havia hagut el poblat. Les velles pedres eren marcades per la ideologia dels que manaven.

Les pedres sembla que tenen un missatge fred, escèptic, neutre, que només ens parla dels vells temps, però no és així. No ens deixem enganyar. La Ciutadella i Montjuïc ens parlen del poder militar –castellà, espanyol o borbònic, dieu-li com vulgueu- que va suposar la fi, la mort, de les institucions catalanes, el seu govern i sobirania. El vell Sant Marçal, abans de la restauració modernista, recordava el poder dels Marimon i el lliurament incondicional d’aquests a la Corona que va esclafar Catalunya, més o menys com els ibers sotmesos als romans. I el poblat de Martike, insubmís i rebel, aplega aquells ideals que mai no moren i que els pobles mantenen vius dins l’espai ocult dels sentiments.

 
 
Portada