|
Precarietat d’equilibris a la tribu dels galliners (I)
|
|
(Article “Precarietat d’equilibris a la tribu dels galliners (I)”, de Miquel Sánchez, publicat a Tot Cerdanyola, Cerdanyola (Barcelona), núm. 938, 16/22-02-2006) «Feia dos decennis que el cap dels ibers de Galliners, Martike, havia estat executat pels romans, ocupants absoluts d’Hispània...» |
 |
Miquel Sánchez - Feia dos decennis que el cap dels ibers de Galliners, Martike, havia estat executat pels romans, ocupants absoluts d’Hispània. El poble dels Galliners era comandat ara pels successors de Martike, que s’havien plegat, de bon grat, al poder romà. Molt pocs es resistien a l’invasor i encara quan ho feien era dins del poblat i sense fer pública la seva oposició. El cap d’ara, Mataric, havia donat el seu nom al turó de Galliners on vivien tots, però estava absolutament sotmès al poder romà. El governador de Barcino nomenava tots els caps indígenes de la Laietània, Mataric inclòs. Incondicionalment, vivia sotmès als romans, a qui havia de pagar tributs i havia de fer complir entre els seus el procés de romanització exigit. En l’àmbit intern, Mataric gaudia d’un equilibri precari. El poble s’havia dividit en dos. Una part apreciable donava suport a Mataric, els que percebien que Martike, el gran rebel als romans, s’havia equivocat enfrontant-se als exèrcits imperials quan s’havia de deixar sotmetre abans de dur el poble a la derrota. Al costat d’aquells col·laboracionistes, hi havia una part del poblat, un xic més petita que l’altra, que pensava que els romans eren uns invasors, ocupants aliens, que no res aportaven i que només volien prendre’ls les riqueses i desfer la seva cultura, llengua inclosa. Ells volien fer perviure la nació dels galliners. I aquest segon grup, si bé callava davant Roma, dins del poblat retreia a l’altre grup la seva col·laboració absoluta amb els invasors. De dins seu, va sorgir el cronista Dalmo, aquell que va escriure la gran crònica del poble laietà, abans i després de la seva desfeta a mans dels romans. O sigui que tenim un líder indòmit i rebel, com Martike, enfrontat en cos i ànima als ocupants forans, els romans. Aquest fet li va costar la vida. Tenim un grup petit de seguidors de Martike que va continuar dins del poblat i va participar a la vida comunitària del grup, però mantenint les idees nacionalistes de Martike, encara que, a causa dels càstigs i execucions romanes, ho feien amb molta feblesa i d’amagat, sense cap activisme públic. Per una altre costat, tenim l’altre grup, el dels sotmesos de bon grat als romans, que havia renunciat a la cultura i llengua pròpies i que col·laborava amb el model econòmic i polític imposat pels vencedors. Aquest grup, encapçalat per Mataric, era el que havia rebut totes les benediccions de Roma per governar la comunitat local. Per primer cop gaudien de poder i no volien deixar-lo. Aquell equilibri només funcionava aparentment. Les divisions internes del grup eren massa fortes com perquè aquella comunitat fos comandada amb el beneplàcit i el lliurament de tots plegats. Martike havia de fer autèntics equilibris dins del consell comunal per governar sortosament el poble, val a dir, els dos grups. I aquestes pugnes, resistències o formes de fer diferents i oposades es manifestaven en qualsevol aspecte insignificant del dia a dia. Era un desgast constant i continuat que cercava equilibris i adhesions per dur a terme el seu mandat i les ordres rebudes dels romans. De vegades, Mataric havia de pactar per separat –i d’amagat dels seus- amb algun d’aquells desafectes, proclius al cap carismàtic Martike, fent concessions desconegudes. Les tensions cada vegada eren més fortes i es podia trencar la corda en qualsevol moment. I si es trencava, què farien els romans? A qui posarien en el lloc de Mataric? I a qui castigarien? La incertesa deturava el cop.
|
|
| Portada | |