Els ibers nostres de cada dia

 
 
(Article “Els ibers nostres de cada dia”, de Miquel Sánchez,
publicat a El 9 Nou, Sabadell, 27-04-1998, p. 15)

 

  
Martike, el cap iber de la Serra de Galliners, prop de l’actual Universitat Autònoma, va ser vençut i executat al Castro Octaviano per les tropes romanes, ja fa molts anys i molts somnis. Fou el Tonet Roca de Ripollet qui va descobrir, quan estava a punt de ser trinxat per les moles, el Tractat de la llengua i els costums dels antics pobles ibers, escrit per Dalmo i publicat en plena Renaixença catalana, el qual il·lustrava ben clarament l’aixecament desesperat de Martike vers el conqueridor estranger.
 
En el fons van ser els desigs de mantenir la independència, de conservar allò que els era propi i de no acceptar allò que els era aliè, el que va motivar la decisió de Martike. En el fons van ser els drets de conquesta i d’espoli, de submissió i d’explotació, els que van fer que els romans no acceptessin ni per un moment aquell crit de rebel·lió. Eren dos discursos oposats, eren dues formes ben diferents de veure la vida.
 
I què tenen a veure aquí els problemes dels ibers i dels romans, ara, quan estem entrant al segle XXI? Doncs, tot. La història sovint es repeteix i aquelles contradiccions entre autòctons i forasters, ni que siguin novel·lades, segueixen presents en tantes manifestacions de la vida dels pobles, agreujades pel grau de complexitat de les interrelacions que avui dia tenen lloc entre els pobles i entre les societats modernes.
 
Tonet Roca, moliner de paper i descobridor del vell Tractat així ho creia. I els Tonet Roca d’ara i de sempre així ho continuen creient. No voldria ser dogmàtic, tancat i intransigent ans el contrari. El dogmatisme i la intransigència han estat de sempre qualitats esterilitzants emprades pels defensors de la idea imperial, la idea d’una Espanya gran en prejudici de les parts menors que, lògicament, haurien de composar, en peu d’igualtat, aquesta Espanya que tant els agrada i que tant poc ens enllamina plantejada en aquells termes. Una Espanya que imposa i domina i que, en moments de bonança com l’actual, tolera, però que mai reconeix la diferència i el dret a ser diferents o a ser com som, que és el mateix, perquè això constitueix una amenaça a la pròpia identitat d’ells.
 
Sovint em toca travessar l’Ebre vers la restat de l’Estat, vers Espanya i estic tip d’escoltar manifestacions i tòpics, carregats de vehemència visceral en molts casos, constants i contraris vers els catalans. Prou que sabem que, en una valoració de simpaties, entre 0 i 10, acabada de fer, els catalans som els darrers de l’Estat, amb 5.53. Els més contemporitzadors volen arreglar-ho amb ‘boutades’ com aquestes: -”Ay, no parece que seas catalán”, “No, si yo critico a Jordi Pujol (o a los nacionalistas), no a los catalanes”. Etc.
 
Avui ha succeït a l’inrevés. Avui el meu amic de Pamplona, establert a Valladolid, ha vingut de visita a Catalunya. Navarrès vell i ara també castellà vell, executiu d’una multinacional irlandesa, m’ha deixat avergonyit, m’ha tret de polleguera. Entre l’aeroport i Barcelona ha tingut lloc la primera esbatussada. Em queixo que acabin de tancar les oficines de reserves d’Ibèria de Barcelona i que per fer qualsevol reserva, al marge d’una agència, hem de trucar a Ibèria de Madrid. Ell ho troba molt lògic i diu que som nosaltres els que ens volem excloure, que a veure perquè un català no pot fer la reserva a Madrid. La meva queixa és que la segona ciutat de l’Estat, amb tres milions d’habitants, ha de gaudir de prou capacitat i importància dins dels esquemes d’Ibèria, com per fer les reserves des d’aquí. Per ells, aquestes queixes nostres estan plenes de complexes victimistes. Evidentment, ja no l’hi he dit res del dret que tenim de poder fer reserves en català. Quelcom semblant ens fan les companyies de lloguer de cotxes que, llevat de comptades ocasions, t’imposen cotxes amb la matrícula “M”, perquè sapiguem qui mana.
 
El millor trajecte que podem gaudir per carretera entre Barcelona i la Segarra és el dels peatges. Peatge per passar pel túnel de Vallvidrera i dos punts més de peatge més entre el Vallès i Manresa I tots ells caríssims. Aquesta és una altra de les formes amb que es manifesta la solidaritat que Catalunya paga a la resta de l’Estat. Peatges a dojo per nosaltres i una xarxa d’autovies lliure de peatge per la resta de l’Estat. I mentrestant, l’autovia Barcelona-Lleida resta eternament aturada entre Igualada i Cervera perquè, abans el PSOE i ara el PP, tenien i tenen altres coses més importants que fer que millorar les nostres vies. I la resposta del meu amic és que som uns privilegiats, que els altres no poden tenir autopistes i que els calés són per gastar-los. A sobre de ser cornuts, per queixar-nos d’haver de pagar peatges, ens engalten el tòpic de la garreperia catalana.
 
Com l’home sembla que anava embalat, deixava anar una darrere l’altra i, clar, ha passat revista a un munt de queixes espanyoles vers nosaltres. Prenem l’Eix Transversal, per evitar el risc dels camions esverats que freqüenten la Panadella i ens retreu que, tant queixar-nos dels peatges, i l’Eix és lliure de peatge. Què què més volem? I la sinceritat se li ha anat al cor quan passant pels poblets propers a l’Eix, com Salivera, Sant Ramon, Guissona, etc. diu que mai li han agradat els pobles catalans perquè són molt tristos, molt eixuts, no tenen flors ni abundància de caliu ni vida al carrer. I és que clar, continuen sense entendre’ns.
 
L’encís que poden tenir aquells poblets petitons de la Segarra, de vint a trenta cases, separats ben pocs quilòmetres els uns dels altres i gairebé tots ells amb un edifici antic singular, com una esglesiola amb merlets, un castell damunt un cim, una masia fortificada o amb torre de guaita o una casa nobiliària, etc., etc., aquest encís, dic, no és mai observat pel forà no català, que només veu un mitjà rural, de secà eixut i d’ambient hostil ver ells. Terrible paradoxa. Com hem vist, el meu amic, estereotip clàssic de l’espanyolisme, és dels que, com tants d’altres, mantenen una percepció globalment negativa vers Catalunya, el català i els catalans. Diuen que tot allò és Espanya, però no fan ni volen fer res de part seva per entendre aquesta realitat. La toleren i la suporten i van tirant fins que un nou salvador, d’aquells que tant estimen, restitueixi la veritat de la unitat centralista, autèntic dogma visigòtic de la vida.
 
Res no diré ara sobre el fet de parlar català a Catalunya, davant d’espanyols que no l’entenen, perquè aquest és un altre dels retrets que sovint ens fan i si només ens titllen de grollers i maleducats per això, encara sortim ben parats.
 
Amb aquesta breu incursió, ambientada en una anècdota freqüent de l’eterna contraposició Catalunya/Espanya, he volgut recordar encara el molt que ens a separa i el poc que es fa per integrar en peu d’igualtat i de reconeixement de drets legítims els diferents pobles que constitueixen l’Estat espanyol.
 
El nostre avantpassat iber, el Martike laietà de la Serra de Galliners, més rústic i menys preparat que tots nosaltres, va copsar tota d’una el que suposava la conquesta romana. I per això s’hi va oposar fortament, oposició que li va costar la vida. D’altres, ibers, més pragmàtics, avançada d’allò que anomenem possibilisme, pactisme, seny, etc. es van integrar ràpidament dins de l’estil de vida que Roma implantà a la contrada i fins i tot es van fer soldats a sou.
 
Recordem avui amb enyorança a aquells avantpassats capitanejats per Martike o als homes de lletres de la ruralia catalana, com el Tonet Roca, perquè en ells es troba el ferment necessari per a que les idees brollin i es mantinguin sense claudicacions irreversibles.
 
Que el seny no ens faci tous!
 
 
 
 
Portada