|
Josep Font s’havia llevat molt d’hora aquell matí per anar a
treballar a la vinya que tenia sota el vell aqüeducte romà de les
Feixes, prop del riu Major, a Cerdanyola. Era una ganga viure tan a
prop de la gran ciutat, gaudir de les seves avantatges i tenir un
hortet i una vinya al costat de la serra, entre els arcs del vell
aqüeducte.
Sortint de la vinya, havia tornat a casa a dinar i a la una de la
tarda ja iniciava la seva jornada habitual en el vell molí paperer
que encara subsistia, des de les velles èpoques del rec moliner, al
costat del Ripoll.
La seva era una vida rutinària, de solter per tota la vida que només
gaudia quan es trobava a la vinya. Fill de Prades, somiava en
tossals, moles i cingleres; en castells i places porxades. Allà, al
bell mig del camp, allunyat del poble i dels sorolls, es veia
envoltat de natura i somiava en els vells temps pagesos, quan no hi
havia fàbriques ni tallers, ni cotxes ni autopistes. Els millors
moments eren quan s’emportava el dinar a la vinya i es quedava a
dormir recolzat en el mur de pedra d’una de les arcades, sota d’una
figuera ombrívola.
Pensava en els vells temps i en quants pagesos haurien passat per
aquelles terres al llarg de tants anys. Li donava voltes a quantes
llengües diferents s’haurien parlat a la contrada, des dels temps
històrics i protohistòrics. Ell en sabia de l’iber, del llatí, del
català, del castellà i del francès. Sempre una llengua s’havia
sobreposat a l’anterior, bé per la força o bé per una llarga
digestió històrica.
Tancava els ulls i somiava en els camperols de l’edat de Pedra
obrint solcs i camins, en terres de llicorelles, amb eines
rudimentàries i envoltats de tota mena de mancances.
Pensava en els ibers, aquell primer poble considerat autòcton de la
contrada, en llurs poblats i costums, que havia llegit en algun
llibre d’història no sabia on ni quan. I sobretot, el que més voltes
li donava pel cap, era aquella vella conducció d’aigua, feta a base
d’arcades, esdevinguda ara en testimoniatge viu de la civilització
romana. I pensava i pensava...
Martike, el cap iber de Matarik està organitzant les seves forces i
les dels pobles veïns per fer front als invasors romans:
-Ep, laietans, avui ens cal defensar la nostra terra, la nostra
llengua i costums i fer front a l’invasor imperial que pretén
sotmetre’ns i arrabassar-nos tot el que fins ara han estat els trets
característics de la nostra gloriosa civilització ibèrica.
-Ells són més savis i també més rics, tenen més forces i més armes,
però no tenen la raó! La raó és nostra! Aquesta és la nostra terra,
la dels nostres avantpassats i els romans no tenen cap dret
d’ocupar-la, de colonitzar-nos i de fer-nos treballar per ells.
-Que siguin benvinguts llurs camins i cultura, però no la seva
conquesta.
-Aixequem-nos avui tots plegats, al rierol Major de Llaceres i
defensem amb les armes el nostre territori.
Era l’arenga final, abans de la batalla. Martike, el cap de Matarik,
feia costat als altres caps veïns de Quersatiola, Katano, la Torre
Negra i Milanys, en un intent desesperat d’aturar l’avanç romà vers
les planes interiors que hi havia més enllà de Barchinova i Batulo.
La temptativa era desesperada perquè la part jove de llurs pobles
simpatitzava amb els invasors que portaven novetats i canvis a la
rígida i inamovible societat ibèrica. I també perquè els efectius
guerrers, tant d’infanteria com de cavalleria, eren inferiors en
quantitat i en pertrets militars.
La sagnant batalla va començar de bon matí i va durar fins a mitja
tarda, amb continuades escaramusses i atacs oberts i amb
replegaments estratègics vers els boscos de Llaceres on no podien
entrar els carros de guerra romans. Finalment, l’estratègia ibera va
resultar fallida en ser agafats de sorpresa per una columna romana
que s’havia endinsat dins la serra de Kerola i havia tallat les
successives retirades i replegaments propis de la tàctica guerrera
ibera. Els morts, a les files indígenes, van ser nombrosos.
Els comptats supervivents van ser encadenats i conduïts, vençuts, al
centre de comandament principal que els romans havien situat entre
la Torre Negra i Matarik, a l’indret que havien anomenat Castrum
Octavianum.
Els caps ibers, protagonistes de la revolta contra els invasors, van
ser executats d’immediat. Martike, el de Matarik. Ilusko, el de
Quersatiola. Tanik, el de la Torre Negra. I altres més.
Des d’aquell moment, el poder romà va quedar ben assentat a les
planes de la Laietània i els pobles sotmesos (pacificats, en deien
els romans) van ser “civilitzats”, segons els cànons de la potència
dominadora.
Es van obrir vies de comunicació, es van treballar els camps, es van
fer rescloses i recs pels conreus i la llengua llatina es va imposar
com a llengua dominant damunt de la vella llengua ibera que va
acabar desapareixent...
De sobte, el Josep se sent alarmat i esporuguit. Es veu com un iber
perseguit pels romans i obligat a treballar per ells. I a parlar-los
en llatí, llengua que no coneixia i que era en aquells moments la
llengua de l’imperi. Ja l’havien lligat amb cadenes i el duien vers
el lloc de les execucions, a la plaça d’armes disposada al costat
del Castrum Octavianum. Estava a punt de morir, quan es va despertar
alarmat degut a un estrany xiulet molt insistent que venia de prop
seu. Era un telèfon modern d’aquests sense fils que el Ciset, el
pagès del tros del costat, s’emportava sempre al camp per si la
família havia de cridar-lo.
-Òndia, tu, si em descuido! Mai més no beuré d’aquest vi
d’Escaladei, que em dóna somnis tan rars. Ja dic jo que catorze
graus són massa per un vi-.
S’havia despertat amb tanta agitació que fins i tot confonia el vi,
ja que aquell dia, enlloc del vi del Priorat, havia volgut tastar un
vi de Batea, certament de catorze graus. Amb el trasbals, li va
caure el diari amb el que es tapava la cara, per poder dormir
millor.
El diari aquell, escrit a Madrid i publicat a Barcelona, deia, en
lloc preferent, que, de resultes de la política lingüística de la
Generalitat catalana, la llengua castellana (espanyola, en deien)
estava en greu perill de desaparició de Catalunya i que calia
defensar-la. Que les catedrals gòtiques castellanes es queien en
bocins, mentre que Madrid disposava destinar una bona quantitat de
diners dels espanyols per reconstruir el Liceu de Barcelona. Que
Catalunya era la gran beneficiada de moltes i moltes decisions de
govern, en perjudici de la resta de l’estat (nació, en deien). Etc.,
etc. Tot era un munt de greuges, a l’inrevés.
I el Josep ja no sabia si havia tingut un somni sobre romans i
ibers, si aquest havia estat sobre Catalunya i Espanya o,
simplement, si li havia fet mal el ferm vi de la Terra Alta.
|
