|
Les plomes dels galliners
|
| (Aquesta narració va ser accèssit al premi local del “Molí
d’en Xec”, de narrativa curta de 1995, publicada al volum Molí d’en Xec. Premis de Narrativa Curta 1991-1995. Columna. Barcelona, 1996, p. 305-325) |
 |
És negra nit quan Martike surt de casa i s’adreça a la cova nocturna que es manté oberta durant els caps de setmana. Un rètol amb la inscripció “Gallinarium Avencum” insinua ja uns costums modernitzants, importats de territoris llunyans, però dels quals ha arribat l’influx a la contrada. Demana la beguda local, el rak, resultat de la maceració i fermentació de set herbes boscanes recollides a les muntanyes properes i s’asseu taciturn, preocupat, en un racó, allunyat de les taules més cridaneres dels aixafaterrossos. La cova és el cau preferit dels joves del poblat. Cerca la fredor del fondal fugint de les elevades temperatures de l’estiu de l’enganxosa humitat que porta la marinada. L’espai resta somort en penombres i Martike roman absent, llunyà, pensatiu. El seu poble fa temps que viu sense objectius clars, clos en la rutina del quefer quotidià. Anys de conformitat han motllurat en la gent una closca dura. I Martike lamenta aquesta resignació. Les parets de la cova fan de respatller per la seva esquena cansada i s’hi repenja delirós, mentre pren un glop de rak i tanca els ulls. Martike s’endinsa vers els contorns del paisatge empolsinat del seu poble. Vells camins, conreus, pujols coberts de boscos i la línia zigzaguejant de les torrenteres clarament perceptibles pel contrast verdosenc dels seus arbres de ribera. Segueix el calor, cada cop més forta. I els glops de rak encara ajuden a fer-la pujar. Rere les torrenteres i aragalls, hom veu la plana al fons. La llarga planúria de la gran vall de la contrada. I en aquesta plana veu Martike la causa del seu malestar: Ragona. Ragona, nom maleït que el desficia fins a fer-li perdre el control. I prop seu, el pou dels Quirzes i el riu Sec, com a fites frontereres del seu territori. Viatjar més enllà podria esdevenir imprudent. Els límits del territori resten impresos clarament a la memòria col·lectiva de tots els integrants del poblat. Finalment, Martike es detura en la delectació del poblat, de la llar, de la seva família i dels seus amics. I pensa en Trasko, el cap, i en Iskla, la filla de Trasko, i sent que encara s’ofega més. Serà el calor? O serà tot plegat, el calor el rak i les cuixes d’Iskla? De fora la cova, arriba el raucar de les granotes a l’aljub del poblat i el cant d’uns joves al carrer major. Martike passa entre les taules de pedra i ha de sortejar la darrera aglomeració de la nit, al costat del taulell de servei. Són veus escridassants que reneguen del poble veí, geloses de la seva identitat. Un venedor de loteria, grassonet i coix, anuncia els darrers números en joc, amb ànim de vendre’ls abans d’anar a dormir. Un dels mossos de la cova, que era nat al poble veí, passa entre les taules i cau amb totes les gerres plenes de begudes, en rebre la traveta d’un hoste xenòfob que no admet aquesta mena de migració local. Fins i tot, quan encara és a terra, algú li diu: -T’està bé, espieta! -Ves-te’n a ca teva, no et volem! Martike està jugant amb els daus d’un amic i perd. Arreu de les taules veïnes, hom fa projectes, amb la llibertat que donen els somnis fets a mitjanit, quan encara s’està despert i el rak ataca la raó : -Aquest estiu vull anar a visitar els de Katano. M’han dit que des del seu poble es pot veure el mar, que és més gran que una bassa i està pleníssim d’aigua. -Tu t’ho creus tot! -Jo vull anar a pescar peixos al riu dels veïns, d’amagat, a la nit. Tinc entès que els barbs d’ells tenen més d’un pam! -I què faràs amb un peix d’un pam ? Li donaràs a la dona ? -Jo voldria anar al bosc perdut, però tot sol em fa por. El Kalai hi va anar l’any passat i després no va tornar. -Deu viure amb els d’Aiguallonga, que tenen el bosc per arreu. -No, els animals del bosc se’l deuen d’haver menjat. -I si anéssim a guerrejar els de Ragona? -Visca les hòsties i els cops de destral! Tot són projectes i cabòries, mentre l’acció del rak comença a desfermar les voluntats i l’eufòria del licor fermentat els escalfa el cap i exalta la ment. Martike tot serè, malgrat els dos raks, els escolta displicent i llunyà i pensa que està bé que hom somiï, però que també es important tocar de peus a terra. Ell veu que són pocs i que la seva força està en l’aïllament damunt la serra esquerpa i en la llunyania d’altres veïns més poderosos. Ell voldria fer camins per anar fins a la mar i fins a les muntanyes llunyanes del nord que, des de petit, veu sempre amb caputxa blanca a l’hivern. Ell voldria estrènyer tractes i contactes amb els seus veïns, però a la llarga sap que això també és un altre somni, llunyà i utòpic, com les veus que escolta a les taules properes. Un dels joves que cantava al carrer ha entrat a la cova i, adreçat a una taula d’amics, reprèn les seves cançons tendres, de somni dolços i paratges atractius: Si vinguessis nina meva, si vinguessis als meus braços, jo et faria un castellet per amagar-nos un bon rato. A la taula del costat, els joves més polititzats i per tant menys melosos, repliquen, cantarells: A la guerra anirem, a la guerra de demà, per salvar el nostre poble dels enemics del costat ! Martike, saturat de cantarelles i utopies, abans de demanar una tercera gerra, va optar per deixar la cova i anar-se’n a dormir. Martike surt de casa seva, al poble de Galliners i s’adreça a la plaça que hi ha després de la porta principal. Cau la tarda d’un dia de tardor i el sol albira un nou comiat allunyant-se vers l’horitzó. La plaça comença a estar animada, en aplegar-se un nodrit grup de pobladors, avançada capdavantera dels que, molt aviat, vindran al toc d’assemblea. Les cases del poble s’han quedat pràcticament buides ; tothom, des dels infants fins als adults, s’ha aplegat al lloc d’assemblea. A la contrada, el poble de Galliners no està sol. A prop seu, té altres pobles veïns com els de Quersatiola, Torre Negra, Milanys, Katano, Ragona, Terraquia i Mogoda. Tots ells procedeixen de la mateixa branca d’habitants. S’han acostumat a fer els seus estatges damunt dels cims alterosos i altres pobles més allunyats els anomenen laietans. Quan Martike arriba a la plaça, l’assemblea està a punt de començar: -Avui sí que hi haurà tomàquet -li crida el gegant Quero, fent-li l’ullet, maliciós. -Sí, avui hem de fer que el crit dels nostres avantpassats a la batalla del riu Bisoquio, ressoni per les muntanyes i ompli de basarda els nostres enemics de Ragona -li respon excitat Martike. El cap dels ibers galliners, Trasko, puja damunt d’una pedra que hi ha al bell mig de la plaça i inicia un discurs: -Salut i prosperitat tinguem tots nosaltres, galliners! -Salut -responen tots. -Us he fet aplegar en assemblea, en nom del nostre déu Mataria, a qui lloem i reverenciem damunt d’aquest turó, el gran puig de Mataria, per sotmetre a la vostra consideració un fet molt punyent que, des de temps, a tots nosaltres omple de deshonor, si el permetem, sense sortir al seu pas. -Som forts, galliners, som forts! I aquesta força, que ens ve dels nostres avantpassats, quan es van establir en aquesta muntanya, inspirats, quin dubte hi cap? Pel gran Mataria, a qui tots nosaltres preguem per l’abundància de les collites I el càstig dels enemics, aquesta força, us dic, s’ha de manifestar ja, I donar una lliçó exemplars als execrables, rastrers I traïdors enemics de Ragona. -Us he convocat aquí perquè tots junts hem de decidir posar fi amb un prou enèrgic a les dites i malifetes d’aquella gent tan superba i abominable. Nosaltres som galliners I no gallines! -Bé, bé, bé! -escridassen tots enardits. -Nosaltres som els fills de la muntanya de Galliners i no som uns gallines acovardits com es mofen els de Ragona. Que la sang dels nostres avantpassats, vessada a la batalla del riu Bisoquio, a la plana de Matabous, sota el turó dels Katano, ens recordi sempre les nostres gestes guerreres. I no hem de descansar fins que els camps dels nostres enemics es podreixin penjats damunt dels arbres de Galliners. -Nosaltres ens vàrem donar el nom de la nostra serra i n’estem orgullosos. No som gallines, som galliners! Que se n’assabentin els de Ragona! -Esclafem-los, aixafem-los -crida Martike. -Si no som forts i no ens fem témer per aquests estúpids que ens envolten, vindrà un dia que ens prendran els nostres símbols i lleis, els nostres déus i les nostres dones i fills i ens sotmetran a l’esclavitud. Si no som forts i durs, galliners, vindran pobles bàrbars que ens colonitzaran i ens prendran la llengua i destronaran el nostre déu Mataria i li arrabassaran la seva força guerrera i, dient que ens civilitzen, li canviaran el nom per un altre més fi i culte i li diran Medir. Tots sabem, bé prou, el que fan els conqueridors. No hem de consentir ni per un moment que aquests superbs de Ragona vulguin ser els nostres amos. Nosaltres no tenim cap més amo que nosaltres mateixos. Som lliures i la nostra terra és l’ofrena sagrada que cada any renovem a Mataria. -Preparem una acció de guerra i desfem-los els caps, com fem amb els terrossos de terra quan llaurem els nostres camps -escridassa ara el gegant Quero. El cap Trasko, segur de la força i raó del seu plantejament, es referma en la seva posició, quan veu que tot el poble el recolza i està disposat a anar a menjar-se viva la gent de Ragona. Així, prossegueix la seva arenga: -Galliners, mireu aquests lleons que presideixen la porta del nostre poblat. Ells són la nostra força i la dels nostres tres déus. Ells han de ser la por dels nostres enemics. No volem ser els seus vassalls. Ells volen dominar-nos i per això ens diuen gallines. Volen ser els amos de tot el territori de la contrada i, llavors, fer-nos treballar per a ells. Ja en sabem massa d’aquests que ho volen tot per ells. La contrada és de tothom i no necessitem cap amo. Ni volem la fira que volen fer ni tampoc sotmetre’ns als seus capricis. Desgraciats! SI cal, ens aliarem amb els veïns de Quersatiola i la Torre Negra; i els esclafarem sense remissió. I si no fos suficient, acudirem als de Terraquia, amb qui de bell antuvi mai no s’han pogut veure. -N’estem tips de burletes sobre gallines i gallinetes. Recordeu el que va passar, per la mala fama d’una dona, amb aquells ibers de Mogoda. Nosaltres no som camells, dels quals també se’n riuen i diuen que el seu nom no és Mogoda sinó Moguda perquè la dona del cap Perpè és una esbojarrada, a causa de les cremors a l’entrecuix. Ni tampoc som com els d’Aquallonga que resten indiferents quan la gent de Ragona es riuen d’ells dient-los que si tenen alguna cosa llarga només és la micció i per això els diuen “aigua-llarga”. Que el nostre nom no sigui pres mai més en va per aquests llenguts! Que el nostre nom no resti per al futur com l’oprobi d’un estigma que ens marqui per a sempre. Hem de saber, ara, si tots hi estem d’acord i per a quan fixem la data del càstig de Ragona! La cridòria és unànime i tot el poble està d’acord. La sang ardent dels galliners s’ha encès com un encenall de llenya resseca. Martike i Quero s’ofereixen a Trasko per encapçalar el grup de combat. No hi ha objeccions. -Molt be, galliners -prossegueix Trasko-, des d’ara tots els nostres esforços s’adreçaran a preparar l’operació contra Ragona. Ho hem de fer abans de l’hivern. Cal anar a parlar amb molta cura amb els de Quersatiola i Aquallonga per veure si volen participar... però amb molta cura. No podem haver-hi filtracions. Els hem d’agafar per sorpresa i la victòria ha de ser esclatant. Si el riu Sec és el nostre domini i ells no surten del Ripoquio, els hem de derrotar a la plana de Seballescum. I sobretot, no els hem de permetre mai més cap aproximació al pou dels Quirzes, que és nostres i està prop del nostre riu Sec i la nostra serra de Galliners. El primer objectiu de la batalla serà el pou i si aquest fallés, perquè no s’atrevissin a venir, el substituiríem per l’objectiu més llunyà de Seballescum. Des d’ara als de Ragona, els direm ceballuts. Hem de fer que el poder de Mataria davalli de la serra i senyoregi aquell pou i aquella plana. Hem de deixar l’empremta del nostre déu al bell mig del territori que pretenen dominar els nostres enemics. Des d’ara, galliners, ens prepararem per a la guerra… I vull demanar-vos a tots que, com a resultat de la nostra victòria, retornem a Galliners guarnits amb les plomes de les gallines dels de Ragona. Des d’aquell moment, el nostre símbol de guerra serà una ploma que commemori el triomf sobre Ragona. L’assemblea fa estona que ha acabat. Tothom ha marxat a casa a dormir. No hi ha lluna i la nit és més fosca que mai. L’aigua de l’aljub té un to fosc, empastifat per les ombres. De lluny, hom veu les llumetes, com encenalls, al cim dels turons dels focs de Quersatiola i Katano. Els camps, eternament florits, de la Vall Moranta, esdevenen també una taca de foscúries inusitades. El poblat dorm i, de tard en tard, se sent el lladruc d’algun gos insomne. El poblet de Galliners viu en plena efervescència els primers preparatius, encara rituals, de la imminent batalla. S’han acabat ja les tasques d’emmagatzematge dels queviures aplegats a l’estiu i s’han acabat també les cerimònies d’agraïment al déu Mataria. A la porta d’entrada, un gran foc, encès nit i dia, és el senyal d’aquest estat prebèl·lic i els lleons reben la lluminària i mostren el seu rostre de pedra refulgent, amb l’esguard desafiant vers els qui entren al poblat. Avui hi ha cacera. Martike té cura de les destrals i llances curtes i Quero està preparant els proveïments de queviures de campanya per a la sortida, que pot durar més d’un dia. Els acompanyaran sis guerrers més, acostumats ja a la cacera de grans mamífers. -Baixarem a l’aiguabarreig dels torrents de Galliners i de la Vall Moranta, els nostres límits amb els de Quersatiola i ens posarem a l’aguait dels cérvols que baixin a abreurar -diu Quero. -Per què no hi anem al riu Sec, que allà hi ha més aigua? -pregunta Martil, un dels guerrers joves. -No, avui anirem a aquell clot dels torrents perquè hi ha molta aigua i els boscos arriben fins allà. És més fàcil amagar-nos per caure de sobte sobre els cérvols -respon Quero. -Però el cérvol és massa pacífic i jo crec que per anar a la guerra seria més propiciatori anar al llop o al senglar -argumenta Terreso, un altre dels guerrers. -No es tracta d’exaltar els nostres ànims guerrers, que tots coneixem ja, sinó d’aconseguir carn per a la campanya -aclareix Martike, a qui tots obeeixen per ser el guerrer més acurat de tots i el de més confiança del cap Trasko. Abans del crepuscle, els guerrers davallen del poblat i s’adrecen a la vall Moranta pel camí que, de la serra de Galliners estant, va a les terres de Quersatiola. Aquesta vall va ser batejada per l’anterior cap dels galliners, Ark, amb el nom de Moranta a causa de la gran cquantitat de fruits d’esbarzers que baixaven a collir els nois més joves del poblat. -Comencen les pluges de tardor -comenta Quero-. Aquest any no tindrem sequera. -Ja n’estic tip de fer l’iber -diu Mandoki-. He sentit dir que lluny d'aquí hi ha un poble més gran que el nostre, que es diu Roma, on els camins són empedrats i tenen aigua dins de les cases. Diuen que no treballen els camps i que només viuen dels èxits de la guerra. -No somiegis, Mandoki, que això són històries -li diu Quero. -No ho sé. M’han dit que els romans tenen dones d’arreu del món. Les millors dones de cada país. De Palestina, de Creta, d’Egipte, de les Gàl.lies i de qualsevol lloc. Dones de cabells daurats, ulls verds i pells blanques. Jo no les he vistes mai, però m’han dit que són així -conclou pletòric Mandoki. -Molt exòtic em sembla això. Jo prefereixo una bona dona ibera. Forta i cridanera. De pell bruna i cabells negres. Són les meves, les de casa i, per això, me les estimo més. Les altres que dius, em semblen massa exòtiques -li replica Quero. Engrescats en aquesta conversa no s’adonen que estan arribant a la bassa d’aigua que formen els dos torrents que davallen de la serra vers llevant. -Ep, que ens ho passem -escridassa Martike. Per l’horitzó de Katano, comencen a clarejar els primers raigs del crepuscle. La serra de Querola és una taca verda d’alzinars i rouredes i els cérvols i els senglars fan d’ella el seu hàbitat escollit. És bona hora per a iniciar la tasca prefixada. Comencen a prendre posicions al voltant de l’embassament d’aigua. Sis guerrers s’enfilen damunt dels arbres, carregats d’atzagaies i arcs amb fletxes, mentre que Martike i Quero es col·loquen a terra, amagats entre els matolls de bruc i armats amb destrals, llances llargues, matxets i fones. Avui han deixat a casa l’esposa, la seva arma preferida per a la guerra. -Abans de tirar les llances, mireu bé que sigui un cérvol i no una romana -se’n riu Quero. -Fixeu-vos primer en el cap. Si hi ha banyes són cérvols -aclareix irònic Rubriko, un dels guerrers que havia estat atent a les converses de Mandoki, sense intervenir-hi. -Feu servir l’olfacte per a conèixer la diferència -aclareix Ilusko, un altre guerrer. -Pssst, silenci! Hem vingut a caçar! -demana Martike. Aquest clot dels torrents es troba a sol-ixent de Galliners, al final de la vall Moranta. Els boscos d’alzines arriben fins a la llera dels torrents i es barregen amb els arbres de ribera. Tot és una taca verda amb l’excepció d’alguns camps artigats i conreats pels galliners a la vall Moranta. Els animals salvatges es mouen en plena llibertat en aquests espais amplis i densos. Mamífers i aus davallen els abundosos cursos d’aigua, especialment al clot de l’aiguabarreig. És un lloc idoni per la esperar-los i emprendre la cacera. Aviat arriba el primer ramat, format per un mascle gran i tres exemplars joves. El cérvol gran mira a tot arreu i, en no advertir cap perill, autoritza a beure als altres tres. En aquell moment, Martike dóna el senyal d’atac. Quero és el primer d’adreçar-se vers els animals i tria el mascle gran com a objectiu. Li descarrega una atzagaia i prossegueix amb un cop sec de destral que acaba amb l’animal. Martil i Mandoki llancen les seves atzagaies als cérvols joves i, d’immediat, en cau un d’ells. Els altres dos fugen ràpidament i reben l’atac dels altres guerrers situats dalt dels arbres. Una pluja de fletxes i pedres cau damunt dels dos cérvols escàpols però, malgrat l’atac, tots dos fugen, un il·lès i l’altre malferit. Tots els guerrers s’apleguen al voltant de les dues peces cobrades i comencen les tasques de preparar el transport cap el poblat. Abans, ballen una dansa ritual per l’èxit de l’operació. Tots es recorden del gran déu Mataria a qui donen gràcies per l’èxit. -Tal com hem vençut els cérvols, vencerem també els enemics de Ragona. Que tremolin perquè els vencerem sense defallença. Els déus estan amb nosaltres -sentencia Martike. -Són cérvols i no cap romana -diu Ilusko-. Fan olor d’herba. -Quina olor faran els de Ragona? -pregunta Martil. -Deuen fer pudor de banya o de xena rància -sentencia Mandoki. El nostre déu Mataria ens donarà força i astúcia per acabar amb ells -conclou Martike, convençut que els poders divins recolzen la seva estratègia. Els guerrers galliners tornen victoriosos al poblat i transporten els dos cérvols abatuts com a prova de l’èxit de la cacera. Els galliners estan oferint a Mataria la victòria amb un ritual on la sang dels animals morts està present. Es cerca que aquest fet victoriós sigui propici de cara als esdeveniments guerrers que se’ls apropen. En plena cerimònia, arriba un marrec dels que guarden els ramats als límits del territori, vora el riu Sec, tot corrent i cridant; -Els de Ragona, els de Ragona... El ritual s’interromp i els rostres dels participants es giren expectants vers el noi que, tan sobtadament, ha alterat el cerimonial de l’ofrena. -...els de Ragona estan anant al pou dels Quirzes. -Quants en són? -pregunta Martike. -Uns deu. Fa uns moments els hem vist travessar la plana de Seballescum. El cap Trasko copsa la situació i amb rapidesa ordena: -Martike, organitza un escamot i davalla pel torrent dels Morts, perquè no et vegin i, a l’hora de migdia, prepares l’atac. Jo baixaré amb reforços, després de la cerimònia. Martike aplega els mateixos sis guerrers que l’acompanyaren a la cacera dels cérvols. Són Quero, Martil, Terreso, Mandoki, Rubriko i Ilusko. I n’afegeix sis més per enfrontar-se amb més possibilitats d’èxit als invasors del pou dels Quirzes. Martike va a cavall, mentre que els guerrer el segueixen a peu. Ara han canviat algunes armes de les que van dur a la cacera per unes altres. Porten espases i alguna falconeta; també atzagaies i arcs amb fletxes i pedres de fona. Mentrestant al poblat, el sacerdot dels galliners està invocant a Matarik perquè doni sort i força als guerrers i puguin derrotar la repudiable gent de Ragona. Els límits del territori estan en joc, però també l’honor col·lectiu de tot el poble. El sol s’enlaira des de Katano i la cerimònia és breu perquè Trasko pugui organitzar els reforços que han de cobrir l’atac de Martike. -Preparem-nos per a la guerra –escridassa un galliner vell-. Fa massa anys que aquest poble viu tranquil, dedicat als conreus i la cacera, sense organitzar una autèntica batalla contra cap veí. Ja era hora que la sang dels nostres avantpassats ens fes vibrar i plantar cara.. -Tens raó, aquesta inacció ens aigualeix la sang i ens fa perdre força. Hem de lluitar fins a l’extenuació i ens hem de beure la sang dels nostres enemics per a recuperar la força perduda. Hem de jaure amb les seves dones perquè vegin fins on arriba la nostra força. Per damunt nostre, no hi ha cap poble més important que el nostre; per damunt nostre només reconeixem el poder absolut de Matarik. Hem d’enfilar els seus caps amb claus i penjar-los a la porta d’entrada com a record de la nostra força i poder –crida Martil, un dels guerrers joves. En poca estona Trasko ha preparat un grup de vint-i-quatre guerrers. Els ibers organitzaven els seus escamots per dotzenes i mitges dotzenes. Trasko sap que, amb els dotze guerrers de Martike i els vint-i-quatre seus, poden plantar cara als de Ragona, ja que el seu poblat és molt semblant. Martike ha davallat pel torrent dels Morts i pren la llera del riu Sec, la qual està molt a prop del pou dels Quirzes. No han volgut prendre el vell camí que, des de la serra, davalla vers Ragona i segueix vers les terres dels canalelles i els granalluts, perquè aquest és més visible i localitzable pels seus enemics. Entremig dels pollancres que envolten el pou, es veu algun des deu invasors enemics. Els de Ragona, confiats en la impunitat del seu fet, no han destacat cap guaita fora del pou i, així, l’aproximació de Martike passa inadvertida. L’atac pot començar, però Martike, disciplinat, fa cas de les ordres de Trasko i espera a migdia. I resten amagats, descansant i preparant les armes, sota una terrassa del riu. -Aquests estúpids de Ragona estan a punt de rebre la derrota més sagnant de la seva vida, diu el gegant Quero, davant els guerrers més joves. Aviat sabran que el nostre déu Matarik és més fort i poderós que el Fèlik d’ells. Ells no hi van anar mai a la batalla del riu Bisoquio. Sempre han estat més preocupats del que feien els de Terraquia que dels antres pobles del costat. -És que la muntanya on viuen els de Terraquia, amb aquella paret de pedra tallada al cim, que li diuen Mola, sempre els ha fet por als de Ragona, que han viscut més enquibits en la seva muntanyeta, molt més petita –diu Mandoki. -Però bé que volen quedar-se el riu Sec per a ells... apunta Mandoki. -Els hem d’agafar per sorpresa i n’hem de tombar un o dos al primer atac –centra Martike, tot preocupat per l’èxit de la batalla. És migdia. L’hora de l’atac. Trasko està arribat al riu Sec, quan Martike dóna l’ordre d’atacar. El pou dels Quirzes es troba al peu del turó que hi ha entre el riu Sec i la plana de Seballescum. L’aigua neix allà mateix i uns galliners van bastir-hi un pou anys enrere, i s’inicià un conflicte per la possessió d’aquell indret, amb laietans de Ragona. Què hi tindria el pou, que un dia o un altre galliners i ragoners se’l disputaven? Una pollancreda envolta el pou i les riberes del riu, mentre que el turó està cobert per un bosquet d’alzines. Les aigües del riu Sec són sempre escasses i grisenques. Algun barb belluga dins d’elles, però no mereix l’atenció dels guerrers que avui tenen una cacera molt més important. Els galliners comencen a desplegar-se al voltant del pou quan, de sobte, Martil ensopega amb un de Ragona, que s’havia allunyat i complimentava necessitats diverses. L’home, sorprès, s’aixeca i comença a córrer vers el pou, i no para de cridar. -Les gallines, les gallines, que vénen les gallines! Un cop de pedra a les natges el fa caure a terra i, finalment, un cop de llança de Martil el traspassa a la vida d’ultratomba. El pobre home ha marxat d’aquest món a causa de la disputa entre el seu poble i el dels costat. I encara sense beure de l’aigua dels Quirzes. Les peremptorietats fisiològiques li han jugat la darrera mala passada. Els de Ragona que jeien al voltant del pou s’incorporen alarmats en sentir els crits del seu company, però els galliners ja havien pres posicions i no els deixen organitzar-se. Per algun dels protagonistes d’aquests fets, se’ls presenta el perill de sobte i s’adonen massa tard que pot ser l’últim dia de la seva vida. Els galliners comencen a llançar pedres i atzagaies i els primers ferits cauen per terra. Sense poder agafar les armes, una nova escomesa dels galliners acaba per abatre els de Ragona. Un dels primers ferits s’incorpora i, abans que els galliners passin al cos a cos, fuig cal al bosc, perseguit per dos enemics. Martike ordena l’apropament als ferits per rematar-los i en pocs moments l’operació de càstig culmina amb la desfeta i mort dels contraris. Nou homes de Ragona jauen morts al voltant del pou dels Quirze i el desè que fugia pel bosc és caçat i mort pels perseguidors, just en el moment que arribaven Trasko i la resta de guerrers galliners. Mai no hi comptes del tot que un dia, un matí qualsevol, pugui ser realment el darrer i el cert és que aquest ha estat el cas pels de Ragona. El seu afany per dominar un territori allunyat del seu cau i, segurament també, l’animadversió vers els galliners els ha dut a menysprear la situació i els rivals i avui, quan irreversiblement és tard del tot, jauen morts a prop del pou de la discòrdia. Hi ha olor de sang, color de sang. Els voltants del pou estan plens dels cossos abatuts. Els enemics, vençuts, de Ragona han perdut la batalla de la vida i omplen de simbologia plàstica la contrada. -Galliners, hem guanyat i hem venjat els greuges pendents. El nostre déu Matarik és immens i poderós. Des d’ara, el seu domini incontestable s’estén fin al pou dels Quirzes. Els guerrers de Martike inicien un ritual ancestral i, després de tallar el cap dels enemics, els travessen amb claus i els pengen damunt de bastons. Amb aquest seguici, de triomf i de mort, emprenen el retorn al seu poblat. Els guerrers galliners estan passant pel torrent dels Morts que davalla vers tramuntana per aplegar-se amb el riu Sec. Un bosquet d’oms va resseguint la llera, mentre que una font boscana brolla en una raconada del fondal. El seguici guerrer es detura a la font. L’eufòria pel triomf assolit domina l’expedició. Els més joves criden i salten; algun d’ells inicia una dansa ritual. Pugem al Carall Armat per celebrar la victòria, escridassa eufòric RUbriko, un dels guerrers joves. -Som-hi, s’hi afegeix Ilusko. -Ep, primer hem d’anar al poblat i després al Puig de Matarik a donar les gràcies per la victòria. El Carall Armat, deixeu-lo per més tard. La veneració fàl·lica del turó de Galliners, amb una agulla de roquissar, situat enfront del Puig Matarik, ha seduït de bell antuvi els joves guerrers galliners, Per a ells, pujar al cim del Carall Armat és tan important com aplegar-se damunt del Matarik. Ells creuen en la força viril de les pedres i en la transmissió d’aquesta virilitat a tots els guerrers. Ilusko i Rubriko volen pujar al Carall Armat per donar gràcies al déu d’aquella muntanya, però Martike, més ortodox, ajornarà aquesta intenció i assentarà els dogmes de la tribu. L’arribada a la gran plaça central del poblat és apoteòsica. L’avançada dels més joves ha portat la notícia i tothom resta al carrer esperant que arribin els guerrers triomfadors de Ragona. Trasko, el cap, s’enfila al lloc d’honor i comença una arenga militar on justifica l’acció i lloa l’èxit: -Amics, avui és un gran dia per a tots els galliners. A la batalla del riu Bisoquio, podem afegir ja, des d’avui i sense cap recança, la victòria inapel·lable sobre els nostres enemics de Ragona. Que tremolin des d’ara. El poder de Matarik és immens i ja mai més es riuran de nosaltres. Galliners, visca la nostra unió que ha aconseguit rentar l’oprobi i la injustícia que els mofetes de Ragona ens feien patir! Des d’ara, el nom de Galliners esclatarà superb, respectat, per tota la contrada i els veïns vindran satisfets a retre homenatge al nostre gran déu Matarik. Mandoki, irreverent i gens sacralitzador, afegeix en veu baixa entre el grup de guerrers joves: -Deixem-nos de romanços i anem a buscar dones! Que els guerrers es trempen en l’acer de l’amor! La nostra victòria necessita, a més de déus, carnassa de femella. I si no tenim romanes ni dones de Ragona, haurem de recórrer, com sempre, al que ja coneixem: les nostres dones iberes, cridaneres i de pell bruna, però que tots sabem que no fallen perquè apleguen la fortalesa dels nostres poblats i el foc inabastable de la nostra terra. S’inicia una festa incontrolable on l’alegria del triomf esclata en mil manifestacions primàries d’allò que després en diran “cultural popular”. Les danses ancestrals es barregen entre esclats de vi i corredisses de donzelles.
|