|
Martike diria que no!
|
| (Article “Martike diria que no!”, de
Miquel Sánchez, publicat a El 9 Punt, de Sabadell, el 17-12-2003, p. 5). |
|
|
| Martike va ser durant molts anys el cap dels ibers laietans establerts a la serra de Galliners i a les planes de la vall Moranta, actuals assentaments de Bellaterra i Universitat Autònoma. Martike es va caracteritzar, de sempre, per no acceptar el poder romà. Es va rebel·lar contra Roma, no volia les seves lleis, la seva moneda, la seva llengua ni les seves carreteres. No cal dir que Martike va perdre i va ser executat pels romans. Potser el van acusar de terrorista? Martike tenia el seu poblat i els seus camins. Eren seus i del seu poble! Ells els havien fet. I no pagaven peatges. Des dels cims de Galliners podia albirar els poblats propers del Castell de Ca n’Oliver, de Can Xercavins, del turó de Montcada, d’Arrahona, etc. I visitava i s’aliava amb els seus caps, segons conveniències i necessitats. Martike desllorigava oracles que li anunciaven nous temps i nous déus. Ben segur que ell no podria entendre aquest desfici inabastable per destruir la natura, per omplir de ciment ara una fèrtil clota com la de Cordelles, ara uns rics camps com els de Can Fatjó del Molí, ara unes altres terres no menys agraïdes com les del turonet de les Fontetes i les de la vall de Canaletes. Martike no entendria aquest desig incontrolable per foradar les muntanyes i omplir de túnels i vials foscos tots els espais possibles, tant a Collserola com al castell de Sant Marçal. El bestiar fugiria dels rierols i torrenteres si li esquarteraven, un cop més, amb camins inacabables, tots els indrets del seu territori. Martike havia definit una mena de “via verda”, territori rústic i salvatge, que calia preservar entre els espais que unien Arrahona amb Xercavins i la Torre Negra, però veia que els “romans” d’ara, igual que els romans de fa dos mil anys, continuaven obrint noves vies per desplaçar els exèrcits, moure les mercaderies i fer bellugar els diners. I si no estaven d’acord, els amenaçaven amb les legions de tots els germans Escipions, antecessors espavilats dels Espartero, Primo de Rivera i Franco d’ara. Legions, “tercios” o “tabors” de regulars, aquesta és l’estratègia d’aquell que “civilitza”. Si fa o no fa, és el que, en el relleu generacional dels imperis, ara fan els “marines” del president Bush i abans havien fet els “panzers” alemanys. Moltes altres coses de la nostra societat moderna i avançada no entendria l’idealista Martike, tot i que li agradava desxifrar oracles i enigmes. Li costaria copsar perquè aquelles hortes, aquelles terres riques en aigua, com la Clota de Cordelles o les Alzines de Ca n’Altimira, s’havien convertit, mitjançant la contribució de la totxana i el formigó, en fàbriques, tallers, camps de futbol i blocs d’estatges i, ara, de cop, anaven a ser enrunades, per reconvertir les fàbriques en més blocs d’estatges. No hi havia un equilibri entre poblament i mitjans de treball. Tampoc entre poblament i espais verds. Dominava l’afany per construir més i més cases mentre que la riquesa del terme, primer en forma de conreus de cereals i de vinyes i més tard en forma de fàbriques i tallers, desapareixia per presentar com a resultat final un munt d’estatges successius i continuats, enganxats uns al costat dels altres, sense aquell equilibri bàsic que tant havien buscat les societats laietanes: cases, famílies, camins, comunicacions, conreus, bestiar domèstic, animals de caça, cultura i creences. Equilibri entre “saltus” i “ager”. Ara, els déus moderns es deien pessetes, dòlars, marcs i euros. Els calerons manaven arreu i els principis morals, ètics i transcendents eren foragitats del comportament dels humans. Martike veia que de res servia oposar-se als conquistadors i que els senyors de les peles també tenien les escopetes, els escrivans i els notaris que certificaven la legalitat dels seus fets, d’acord amb les lleis i constitucions que ells mateixos s’havien donat a si mateixos. A més, tampoc no entenia el seu territori. Quan ell manava, les coses eren més clares. Ara, hi havia massa poders solts i no es coordinaven entre si. Veia un munt de poders diversos en forma d’ajuntament, universitat, parc tecnològic, patronat de Collserola, corporació metropolitana o com ara es digui, empreses industrials, castell, policies, etc. L’única gratificació que havia fet somriure a Martike era el fet que els ibers cerdanyolencs del segle XXI anaven a construir un camp de golf damunt la vila romana de Canaletes, un dels enclaus del poder dels vencedors romans de Martike. Canaletes seria ocupada ara per herba, aspersors, boles i pals damunt dels assentaments que els conquistadors romans havien bastit en aquell indret. Les restes materials i espirituals dels vells romans, conqueridors dels pobles ibers, serien trepitjades i retrepitjades per tota una legió moderna de jugadors de golf, ensorrant-les més si cap en els fondals de la terra. Un nou joc del secular ball de bastons anava a succeir-se en aquella disputada contrada. Tanmateix, Martike, fidel a si mateix i al seu poble, si pogués diria que no!
|
| Portada |
